Principi antròpic
De Viquipèdia
En cosmologia el principi antròpic estableix que qualsevol teoria vàlida sobre l'univers ha de ser consistent amb l'existència de l'ésser humà com a éssers basats en el carboni, aquí i ara. A grans trets es pot resumir en l'afirmació que:
Si l'univers és tal com l'observem, és perquè nosaltres, éssers conscients, hi existim.
O, expressat en altres paraules, si en l'univers s'han de verificar certes condicions per a la nostra existència, aquestes condicions es verifiquen ja que nosaltres existim. El primer ús del terme «principi antròpic» s'atribuïx al físic teòric Brandon Carter qui en 1973, durant un simposi celebrant el 500 aniversari del naixement de Copèrnic i que va tractar sobre «La confrontació de les teories cosmològiques amb les dades experimentals», el va encunyar per argumentar que, després de tot, la humanitat sí que té un lloc especial en l'univers. Malgrat tot, la idea ja s'havia expresat anteriorment i es pot remuntar a Arthur Schopenhauer.
El principi antròpic s'origina a partir de la constatació de que la nostra pròpia existència depèn d'uns valors molt precisos de diverses constants fonamentals de l'univers (com la constant d'estructura fina, la constant cosmològica o el nombre de dimensions de l'univers); si qualsevol d'aquestes constants fos lleugerament diferent la vida, tal com la coneixem, no s'hagués format mai. Això planteja la sorpresa per l'extraordinària improbabilitat de la nostra existència, sobretot si considerem que a priori l'univers podria tenir qualsevol conjunt de constants diferents. Davant d'això el principi antròpic considera que de fet, la qüestió està mal plantejada.
El principi antròpic no es planteja la qüestió de saber si la nostra presència és resultat d'un atzar especialment improbable o si és el resultat d'un procés determinista. Expressa que si l'univers hagués evolucionat de forma que no permetés l'aparició d'entitats conscients, no n'hi hauria cap per adonar-se'n i, per tant, no hi hauria coneixement d'aquest univers; altrament dit, un univers així no existiria. Així, des del nostre punt de vista (d'entitat conscient dins l'univers), fins i tot si el nostre univers no és més que un dels múltiples universos possibles, la nostra existència no té res d'improbable a posteriori. A l'afirmació de que les probabilitats de la nostra aparició són, a priori, tan extraordinàriament minses que cal preguntar-se com és que l'univers és com és i hem d'exclamar «quina sort!», el principi antròpic respon que, en cas contrari, nosaltres no existiríem per lamentar-nos de la nostra mal sort!
Reflexions sobre "El principi antròpic"
